A la conquesta de l’Everest a Cadira de Rodes

Scott Doolan , un jove australià s’enfronta davant el repte de ser el primer paraplègic que corona el camp base de l’Everest sense ajuda , valent-se de la seva cadira i de la força dels seus braços.

El repte va començar divendres passat 16 de març des del vessant sud del costat nepalès de l’Everest. Es tracta d’una ruta a 5.364 metres d’alçada, accessible només a peu i amb helicòpter. Però Scott vol demostrar-nos que també pot ser accessible amb cadira de rodes i que no és cap impediment quan realment vols fer alguna cosa.

Pujant l’Everest amb una cadira tot terreny

A l’hora d’enfrontar-se al repte, Scott utilitzarà una cadira dissenyada especialment per a aquesta ruta, amb rodes tipus tot terreny . Amb ella, podreu recórrer els camins que, en inici, siguin transitables a peu.

Per a la resta del trajecte, Scott pensa valdre’s principalment de la força de les mans i braços. Per això, anirà acompanyat del seu amic Matt, que li anirà aixecant les cames mentre ell avança amb els braços. Alguna cosa així com en el típic joc del carretó de quan érem petits (se’n recorden d’allò?). “Sortiré de la cadira i Matt m’aixecarà subjectant-me pels turmells, així, podré caminar amb les mans” afegeix Scott.

8 mesos de preparació abans de viatjar a l’Himàlaia

Enfrontar-se a un repte com el que representa l’Everest no és cosa senzilla. Requereix de mesos de preparació i durs entrenaments . Es tracta d’una alçada considerable i unes condicions climatològiques extremes, on la força física i la resistència són factors claus per assolir l’èxit .

Scott Doolan, va començar a anar amb cadira de rodes als 17 anys, moment en què es va fracturar la columna vertebral després d’un accident de moto. Fins aquell moment, Doolan havia practicat diversos esports, tot i que després va necessitar uns anys per tornar al món esportiu. En aquest moment, Doolan va prendre consciència de la seva discapacitat . A més, quan va conèixer el seu amic Matt, aquest havia creat una marca de roba anomenada Apexgen i tenia la missió de sensibilitzar sobre la discapacitat. Així, va néixer aquest repte. Un repte que farien junts i que patrocinaria Matt amb la seva empresa Apexgen.

Així, Doolan va començar el seu entrenament de debò fa vuit mesos, basant-ho, sobretot, en exercicis musculars i cardiovasculars . A més, va estar passant una temporada a les Muntanyes Blaves d’Austràlia, portant una màscara que limitava l’aportació d’oxigen , simulant les condicions d’altitud a què s’enfrontarà a l’Himàlaia.

El recorregut a què s’enfrontarà Doolan comença a Lukla, a uns 140 km a l’est de Katmandú. És una antiga ruta comercial que unia antany el Tibet amb el Nepal basada de ponts penjants que creuen el riu al llarg de la vall de Khumjung per després finalitzar en un dur pendent fins a assolir el campament base.

Les barreres les posem nosaltres

Normalment, els alpinistes que s’enfronten a aquest repte solen escalar roques, trobar-se amb neu i fang i, a causa de la gran altura a què es troben, l’oxigen comença a escassejar . Per això es poden veure afectats per mals de cap i, fins i tot, nàusees i desmais. Però Doolan ho farà a la seva cadira i, quan no pugui, baixarà i utilitzarà únicament els seus braços per avançar. “Serà la part més difícil, espero estar preparat per al mal d’alçada ” assenyala.

Finalment, segons les dades del ministeri nepalès de turisme, unes 5.000 persones fan cada any aquesta ruta al peu de la glacera Khumbu i solen necessitar entre 8 i 10 dies per aconseguir-ho. Doolan creu que necessitarà el doble de temps degut a la seva condició.

“Es pot fer qualsevol cosa si un ho vol realment. És el que he après fins ara. La imaginació és l’únic límit” conclou Doolan parlant del desafiament que l’espera aquests dies.

Gràcies Doolan per ensenyar-nos que les barreres les posem nosaltres i Molta sort!