Nascuda sense braços, Ana Valle sempre ha volgut que la tractin com una igual, sense favors ni discriminacions. I ho ha aconseguit, fora… però, sobretot, dins del tatami
Anna, una karateca sense braços i amb cadira de rodes
El groc del cinturó és igual al de la resta dels seus companys…però també ho és (o ho són) hores d’entrenament, l’exigència del mestre o la intensitat de les immobilitzacions, estrangulacions, projeccions o luxacions que entrena amb els altres. Ana, practicant d’una modalitat de karate anomenada Nihon Tai Jitsu, té un somni: ser cinturó negre.
Tres anys sobre el Tatami
Ana viu a Espera, una petita localitat de la Regió muntanyenca de Cadis. Fa sola el camí que va de casa al poliesportiu. on Ana entrena amb altres nois de la comarca. També anava sola el dia que, intrigada, va acceptar la invitació del mestre Antonio Pedro Hirch, fundador del club esportiu Anpehi, que integra persones amb tota mena de discapacitats. D’això ja fa tres anys.
A Indonèsia
Aquesta esportista té 15 anys, estudia el tercer curs de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO). Ana és una noia amb molta empenta, tant que va formar part de l’equip espanyol que, el mes d’octubre passat, va participar a Jakarta (Indonèsia). Allí es van celebrar els Jocs Mundials d’Esport per a Tothom.
Karateques amb altres discapacitats
Ana entrena al poliesportiu del seu poble amb esportistes que pateixen tota mena de discapacitats (Síndrome de Down, paràlisi cerebral, amputacions…). Sigui quina sigui la discapacitat que es patisca, tots els esportistes alumnes es disposen en quadrícula. No hi ha diferències entre els qui tenen una discapacitat i els qui no. Tots es mouen al mateix són en una coreografia més o menys perfecta. Tot i que no és perfecció el que persegueix el mestre. El lema d’Antonio, el professor ho diu tot: només arriba més ràpid; junts, més lluny. I, juntament, el grup ja ha arribat a Indonèsia, Anglaterra, Itàlia, Portugal i d’altres ciutats espanyoles. El proper repte? Fer 140 quilòmetres del Camí de Sant Jaume
