Ha succeït a Barcelona , on estudiants d’ Arquitectura han recorregut, juntament amb persones discapacitades , el barri de La Marina , al districte Sants-Montjuïc de la ciutat. La cicerone del grup ha estat María Luisa Garrido , una barcelonina que, des de fa 10 anys i per culpa d’una paràlisi cerebral , s’ha de desplaçar amb cadira de rodes .
El grup d’estudiants el formen 20 universitaris de tercer curs de l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Mentre la Maria Lluïsa parlava, uns l’escolten atents a la mateixa altura visual asseguts també en cadires de rodes. Altres ho fan caminant amb crosses o amb un bastó blanc i els ulls tapats. Fora quina fos la manera com havien triat viure aquesta experiència (a cadira de rodes, amb crosses o portant els ulls embenats) tots els participants en aquesta activitat van sentir -i van viure en carn pròpia- el que és el dia a dia de María Luisa en els seus recorreguts per Barcelona… uns recorreguts en què li toca viure de tot. I en aquest tot entra des de no ensopegar amb una rajola que sobresurt del terra a sentir com la seva cadira de rodes , davant una rampa massa elevada, rellisca cap enrere. 
Per a Sandra Bestraten, professora de l’assignatura Habitatge i Cooperació i coordinadora de l’activitat, assenyala que “les barreres urbanes provoquen que un discapacitat s’enfronti a uns límits que si l’entorn fos adequat no existirien. Realitzar ajustaments arquitectònics per solucionar els problemes d’accessibilitat aconsegueix que una disminució física no sigui un escull a l’espai comú”. A les paraules de la professora, Griselda Valverde, una de les estudiants participants afegeix “tots som iguals, encara que ens desplacem de diferents maneres”. El barri de La Marina , un dels més castigats per l’atur de tot Barcelona, és especialment reivindicatiu i solidari , tal com ha pogut comprovar la Maria Lluïsa durant tots els anys que hi viu.
No obstant, per a ella, que algú et doni un cop de mà per pujar per una rampa mal feta no és la solució “no vull que a les botigues m’hagin de despatxar a la vorera del carrer perquè un esglaó impedeix que pugui entrar amb la cadira motoritzada, que és més voluminosa que una manual. Tampoc vull que m’ajudin a agafar una bossa de patates en una prestatgeria elevada d’un supermercat .” El que és dolent és que aquest és el dia a dia de molts discapacitats… de Barcelona i de moltes altres ciutats .
També et pot interessar
