Una cadira de rodes per a pares i mares discapacitats
Sharina Jones va perdre les dues cames amb 5 anys. Trenta anys després aquesta nord-americana es va quedar embarassada del seu primer fill. Aleshores es va adonar que no hi havia res al mercat que li permetés fer allò que, com qualsevol mare, volia fer: passejar el seu fill. Sharina es va fer una pregunta “Per què no podia passejar el seu nadó com la resta dels seus amics papes?” 
.
El problema de Sharine ho va resoldre un enginyós adolescent de 16 anys d’edat i amb residència a Detroit (EUA) anomenat Alden Kane . L’estudiant seguia un curs especialitzat en ciències , matemàtiques i enginyeria . Partint d aquesta base de coneixements, el jove va estar treballant en un prototip de cadira de rodes per a Sharina Jones. Alden va començar amb 15 diferents plantejaments, fins a arribar a la idea de cadira que, finalment, desenvoluparia. Segons paraules d’Alden Kane, la seva prioritat, a l’hora de concebre i desenvolupar la cadira, és que el nadó estigués segur durant el passeig. Després, que la mare pogués ser totalment independent. Plantejades aquestes dues premisses, l’estudiant d’últim curs de batxillerat va triar fabricar una cadira que es pogués plagar fàcilment i que, a més, pogués ser transportada, sense problemes, a qualsevol tipus de cotxe. Una altra de les coses que va fer Alden va ser reunir-se amb Sharine, saber què volia -i no volia- que fos la seva cadira. D’aquelles converses van sorgir problemes a resoldre… com per exemple, on col·locar la bossa de bolquers o com la pròpia Sharine podia moure’s a la seva cadira. Sharina Jones no és una mare qualsevol. Després de passar-se tota una vida utilitzant la seva cadira de rodes per realitzar les seves activitats diàries, ara la pròpia Sharina ha muntat una ong ( Think Beyond the Chair –Pensaments des de darrere una cadira-) per fer arribar cadires de rodes a nens del Tercer Món.
