Desplaçaments adaptats per a la gent gran en zones urbanes

- La proximitat de centres, consultes i recursos comunitaris només es tradueix en accessibilitat real quan el trajecte també està resolt.
- Les necessitats de mobilitat canvien segons el territori, des de la dispersió geogràfica de l’àmbit rural fins a l’operativa diària a zones urbanes i periurbanes.
- Rehatrans subratlla que el desplaçament no s’ha d’entendre només com a qüestió logística, sinó com a part del benestar i de la continuïtat assistencial.
Madrid, sf juny del 2026. Rehatrans ha posat el focus en un dels desafiaments que més condicionen l’atenció de la gent gran en municipis i entorns locals: garantir que puguin desplaçar-se en condicions segures, còmodes i adequades fins als serveis que necessiten al seu dia a dia. La companyia, especialitzada en adaptació de vehicles per a persones amb mobilitat reduïda, recorda que l’accessibilitat no depèn únicament de l’existència de recursos assistencials, sanitaris o comunitaris a l’entorn proper, sinó també que el trajecte estigui ben resolt.
El debat pren una rellevància especial en un moment en què l’atenció de proximitat guanya pes a Espanya i en què la realitat demogràfica planteja noves exigències per als serveis locals. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la població de 65 anys o més ja representa el 21,1% del total a Espanya . Per part seva, l’Imserso assenyala que el 57,2% de les prestacions reconegudes del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) es desplega ja a l’entorn comunitari . En aquest context, desplaçar-se a un centre de dia, acudir a una consulta mèdica, assistir a rehabilitació o participar en activitats comunitàries forma part no només de l’atenció, sinó també de la possibilitat real de mantenir rutines, vincles i vida social a l’entorn més proper.
«La mobilitat inclusiva en municipis i entorns locals exigeix mirar no només el recurs disponible, sinó també com es fa cada trajecte. Si el desplaçament no està ben plantejat, l’accessibilitat pot quedar-se en una intenció, però no arribar a convertir-se en una realitat quotidiana» , afirma Miguel Martín, director de Comunicació i Màrqueting de Rehatrans .
El trajecte també forma part de la cura
Des de Rehatrans insisteixen que, en el cas de la gent gran, el transport no s’ha d’interpretar com una qüestió merament operativa. El desplaçament influeix en l’experiència amb què una persona arriba a un servei, la sensació de seguretat i la tranquil·litat de les famílies i professionals que acompanyen aquest procés. Un trajecte incòmode, insegur o mal adaptat es pot traduir en cansament, preocupació o rebuig; per contra, una solució de transport adequada aporta confiança, estabilitat i una experiència d’atenció millor des de l’inici del recorregut.
Aquesta realitat resulta especialment evident en aquells serveis que requereixen trasllats freqüents i planificats, com ara centres de dia, recursos d’atenció especialitzada, consultes o activitats organitzades des de l’àmbit municipal o comunitari. En aquests casos, el trajecte deixa de ser un simple pas intermedi i passa a integrar-se a la pròpia qualitat del servei. Des d’aquesta perspectiva, la mobilitat adaptada esdevé un element clau per facilitar una atenció més humana, continuada i connectada amb les necessitats reals de cada persona.
«Parlar de transport adaptat per a gent gran és parlar també de benestar, de continuïtat assistencial i d’una atenció més humana. El trajecte no és un element accessori: forma part de com aquesta persona viu l’accés al servei» , afegeix Martín.
Una resposta diferent per a cada territori
Un dels principals missatges que defensa Rehatrans és que la mobilitat inclusiva no es pot abordar amb solucions uniformes. Cada municipi i cada entorn local presenta necessitats diferents, i aquestes diferències condicionen de manera directa la manera com s’han de plantejar els desplaçaments. No són els mateixos reptes els que afronta una ciutat mitjana amb una xarxa assistencial consolidada que els d‟un entorn rural, on la distància entre nuclis de població, la dispersió geogràfica o la necessitat d‟acudir a recursos situats en altres municipis pot convertir el trasllat en un aspecte especialment sensible.
A les zones urbanes i periurbanes, en canvi, els desafiaments solen estar relacionats amb l’operativa diària del servei: la freqüència de les parades, les maniobres als carrers amb espai reduït, la necessitat d’agilitzar pujades i baixades o la coordinació amb els horaris de centres i consultes. Tot plegat obliga a pensar la mobilitat des de la realitat concreta del territori, del recurs i del perfil de les persones usuàries, evitant enfocaments generals que no responguin a la complexitat de cada context.
Per a Rehatrans, aquesta mirada territorial és clau per passar d¿una accessibilitat teòrica a una accessibilitat efectiva. La companyia considera que avançar en aquest àmbit requereix feina conjunta entre administracions locals, entitats socials, centres assistencials, operadors de transport i empreses especialitzades en adaptació de vehicles. Els ajuntaments i serveis del territori aporten coneixement sobre la xarxa de recursos i la realitat social dels veïns; els centres coneixen de primera mà les necessitats de suport i les dinàmiques diàries dels desplaçaments; i les companyies especialitzades poden transformar aquestes necessitats en solucions concretes, segures i ajustades al servei.
«Quan es parla de mobilitat inclusiva a l’àmbit local, és fonamental entendre que cada territori té una realitat diferent. Pensar bé els desplaçaments quotidians és una forma directa de millorar l’accés als serveis i d’acompanyar millor les persones grans a la seva vida diària» , subratlla Miguel Martín.
En un context en què l’atenció comunitària continua avançant i en què la realitat demogràfica seguirà marcant noves necessitats els propers anys, la mobilitat adaptada es perfila com una qüestió cada cop més rellevant per a municipis i entorns locals.
Garantir trajectes accessibles, segurs i ajustats a les necessitats reals de la gent gran serà una de les claus per reforçar la inclusió, la continuïtat assistencial i la connexió amb la vida comunitària a l’àmbit més proper. Les darreres xifres de l’INE i de l’Imserso apunten, precisament, a un escenari de més pes de la població gran i dels suports desplegats en entorns de proximitat.


